Caminada a Roca Colom

L'alternativa a la travessa Bacivers-Coma mitjana, suspesa per l'alt risc d'allaus, havia de ser quelcom tranquil, que ens permetès iniciar-nos en la pràctica amb raquetes de neu i gaudir d'un paisatge colrat de neu. I tot anava de conya, paisatge espectacular, les raquetes resultaven molt útils amb els considerables gruixos de neu, ferem el cim del Roca Colom sense patir, fins que, badant com anavem, passarem un tros de pendent pronunciat just sota la Mort de l'Escolà amb raquetes; en Pep lliscar avall, amb el piolet a la motxil.la; jo, intentant posar-me els grampons, també vaig anar lliscant pel pendent, i després baixaren motxil.la, un grampó, un piolet,...Conclusió: raquetes en planer o pendents poc pronunciats, grampons i piolet sempre a punt en pendents pronunciats, i més encara si la capa superior de la neu està duríssima. Arribem al refugi de la portella de Rojà a refer-nos de l'ensurt i menjar quelcom, però trobem la porta oberta i dos metres de neu just davant d'aquesta, però per la part de dins. Sort que a les lliteres poguèrem esmorzar sense mullar-nos el cul. La tornada fou un suplici: un cop passar el pendent on haviem caigut no ens posarem les raquetes perquè el fred era cada cop més viu i només voliem arribar al cotxe; un altre error, perquè els vessants del puig de la Llosa ens enfonsavem 20 o 30 cm a cada passa i caminar així una bona estona deixa baldat. En Pep i jo al límit de les forces -jo necessitava Ibuprofé i recer-, Laura tirant del grup. Arribem al plà dels Empedrats i el vent de Sud li fot de valent -fins a 3 cops per terra- i posa a prova els nostres límits. Ara em toca a mi tirar i no cedir a les ganes de seure a terra i parar. Per fi la baixada a Vallter, una nevadeta lleu per acomiadar-nos i arribem al cotxe trinxats. Hem patit però, en el meu cas, quina sensació tan agradable de posar a prova els límits físics i reixir. Pep i Laura, sou uns valents! I la Lluna, que encara s'està refent, una campiona!